Dit està

Havia pensat deixar-ho en secret fins i tot per la meva germana... Volia veure directament la cara que poseu en trobar-me allà però la meu mare em va dir, jo estic molt contenta de saber que vols venir, pq no vols donar aquesta felicitat fins que vinguis també a la teva germana? I vaig pensar, es veritat mama!! (i es que ma mare en sap molt de la vida) així que eso, li vaig dir a ma germana i ara a poc a poc li vaig dient a la gent, aviam que en penseu de la meva noticia, una mica bomba és, oi?

Això... com ho dic?

Considero la meva aventurilla una òptima oportunitat que he tingut per gaudir i créixer en la meva vida. Estic contenta d'haver pres aquella decisió ara farà, uauu! casi 1000 dies! He tingut la oportunitat de recórrer un camí que mai oblidaré. Un camí ple de molt, de moments i, per mi, sobretot de gent. I ara en mirar enrere, al principi d'aquesta aventurilla, el sento llunyà. I el record de tot el que he viscut em dibuixa ràpidament un somriure que demostra que m'ha encantat viure-ho i m'ha encantat fer-ho com a nòmada. M'ha agradat tenir la oportunitat de descobrir una altra manera de viure, i es que, quin regal caminar lliure pel món! No he sabut mai massa cap a on anava però sempre he sabut on he estat i ha sigut entre Asia i Oceania que les terres de set diferents països m'han acollit amablement per mostrar-me les semblances i les diferencies que tot ésser humà tenim. I es que ara tinc amics repartits pel món. Alguns els he conegut a casa seva, altres en les diverses i variades aventures que la gent viu, i es que en n'hi ha per escriure un llibre! Hi ha gent que realment porta un estil de vida que jo la considero com a poc interessant, però bé, d'això ja en parlaré.

Ara és aquest record llunyà d'aquells primers companys de viatge, d'aquells primers amics fets en aquesta aventurilla que em porten fins al Canó de Pai, al nord de Thailand, decembre 2008. L'Andrés, la Colette i jo ens havíem arribat fins aquest magnific racó a prop de Tacomepai, la granja orgànica on estàvem allotjats, per fumar-nos un porret d'aquesta maria tant diferent a aquesta que trobem a Barna o a New Zealand. Entre xerrades i riures la Colette comenta que s'enyora de casa, que està començant a pensar en tornar. Eren uns dos anys fora de casa seva, sense els seus amics, aquells amics que la coneixen, que saben qui és ella. Jo en aquell aleshores portava tot just un mes fora del niu. Els ulls amb els que miro ara se'm fan diferents als d'aquella Estel·la al canó de Pai i ara m'uneixo en sentiment amb la Colette. Sento que és el moment perfecte perquè els meus ulls posin altre cop la mirada en allò que els hi és més que conegut, en allò familiar, en allò que hi han mirat tants cops però que ara ja fa tant que no ho fan i poder observar com és aquesta renovada mirada. Són interessants els sentiments que se'm generen tot pensant en les vacances a Barna :) Sí senyors, no li dic tornada, faig unes vacances a casa. Tinc bitllet de tornada! I clar, el d'anada!! Tinc tantes ganes de veure a la meva gent, als meus amics, aquells que m'estimo, que em coneixen, aquells que conec, aquells que tant enyoro, aquells amb qui potser ens hem parlat contades vegades durant la meva aventurilla o ni tan sols hem parlat (entenent “parlat” com a qualsevol mena de comunicació) però que els hi tinc un gran amor, aquells que formen part de la meva vida quan sóc a Barna, a Catalunya. També tinc ganes de conèixer als nous membres d'aquesta la vida de catalana a casa, que entre nadons i noves parelles tots plegats són uns quants, eh gent!

Aix! Tinc ganes de ser per terres catalanes altre cop i em sento feliç de tenir aquest sentiment. Si miro sis mesos enrere encara no veia el moment de tornar, així que genial, ara ja hi és. I altre cop, com quan vaig decidir aventurar-me a captar diferents perspectives de la vida, estic genial aquí on sóc, a New Zealand. No vull marxar! Però també tinc inquietuds per tornar a les antípodes, que més o menys es on queda Catalunya de New Zealand; i l'enyorança de la meva mare, de meva germana, de la gent és el que em fa tornar. I és la meva mare que fa realitat que torni. Aquest cop, en comptes de venir ella a visitar-me és ella que em finança que vingui jo. Així que aquí demano a tots aquells que se'ls hi hagi dibuixat un mínim de somriure en saber de les meves vacances que si us plau agraïm-li amb lletres enormes com enorme és el detallaçu que té donant-me la oportunitat d'arribar-me no tan sols fins a ella si no fins a tots vosaltres!

GRACIAS MAMIIII!! TE QUIEROOOO!! ERES EL SOL QUE BRILLA EN MI MAR!! Y QUIERO VERTEEEE!!! Y TE VOY A VER PRONTO! :) MUUUAK!