dijous, 7 de juliol del 2011

Lluny

Abans d'ahir plorava d'enyorança de la meva gent.

L'endemà ma germana m'eixugava aquestes llàgrimes des de l'altra banda del món.

Ahir vaig poder tornar a dir: 'Today is the best day of my life'
Avui és encara millor! :)





Ens veiem en un no res, genteta!!

dimecres, 15 de juny del 2011

Dit està

Havia pensat deixar-ho en secret fins i tot per la meva germana... Volia veure directament la cara que poseu en trobar-me allà però la meu mare em va dir, jo estic molt contenta de saber que vols venir, pq no vols donar aquesta felicitat fins que vinguis també a la teva germana? I vaig pensar, es veritat mama!! (i es que ma mare en sap molt de la vida) així que eso, li vaig dir a ma germana i ara a poc a poc li vaig dient a la gent, aviam que en penseu de la meva noticia, una mica bomba és, oi?

Això... com ho dic?

Considero la meva aventurilla una òptima oportunitat que he tingut per gaudir i créixer en la meva vida. Estic contenta d'haver pres aquella decisió ara farà, uauu! casi 1000 dies! He tingut la oportunitat de recórrer un camí que mai oblidaré. Un camí ple de molt, de moments i, per mi, sobretot de gent. I ara en mirar enrere, al principi d'aquesta aventurilla, el sento llunyà. I el record de tot el que he viscut em dibuixa ràpidament un somriure que demostra que m'ha encantat viure-ho i m'ha encantat fer-ho com a nòmada. M'ha agradat tenir la oportunitat de descobrir una altra manera de viure, i es que, quin regal caminar lliure pel món! No he sabut mai massa cap a on anava però sempre he sabut on he estat i ha sigut entre Asia i Oceania que les terres de set diferents països m'han acollit amablement per mostrar-me les semblances i les diferencies que tot ésser humà tenim. I es que ara tinc amics repartits pel món. Alguns els he conegut a casa seva, altres en les diverses i variades aventures que la gent viu, i es que en n'hi ha per escriure un llibre! Hi ha gent que realment porta un estil de vida que jo la considero com a poc interessant, però bé, d'això ja en parlaré.

Ara és aquest record llunyà d'aquells primers companys de viatge, d'aquells primers amics fets en aquesta aventurilla que em porten fins al Canó de Pai, al nord de Thailand, decembre 2008. L'Andrés, la Colette i jo ens havíem arribat fins aquest magnific racó a prop de Tacomepai, la granja orgànica on estàvem allotjats, per fumar-nos un porret d'aquesta maria tant diferent a aquesta que trobem a Barna o a New Zealand. Entre xerrades i riures la Colette comenta que s'enyora de casa, que està començant a pensar en tornar. Eren uns dos anys fora de casa seva, sense els seus amics, aquells amics que la coneixen, que saben qui és ella. Jo en aquell aleshores portava tot just un mes fora del niu. Els ulls amb els que miro ara se'm fan diferents als d'aquella Estel·la al canó de Pai i ara m'uneixo en sentiment amb la Colette. Sento que és el moment perfecte perquè els meus ulls posin altre cop la mirada en allò que els hi és més que conegut, en allò familiar, en allò que hi han mirat tants cops però que ara ja fa tant que no ho fan i poder observar com és aquesta renovada mirada. Són interessants els sentiments que se'm generen tot pensant en les vacances a Barna :) Sí senyors, no li dic tornada, faig unes vacances a casa. Tinc bitllet de tornada! I clar, el d'anada!! Tinc tantes ganes de veure a la meva gent, als meus amics, aquells que m'estimo, que em coneixen, aquells que conec, aquells que tant enyoro, aquells amb qui potser ens hem parlat contades vegades durant la meva aventurilla o ni tan sols hem parlat (entenent “parlat” com a qualsevol mena de comunicació) però que els hi tinc un gran amor, aquells que formen part de la meva vida quan sóc a Barna, a Catalunya. També tinc ganes de conèixer als nous membres d'aquesta la vida de catalana a casa, que entre nadons i noves parelles tots plegats són uns quants, eh gent!

Aix! Tinc ganes de ser per terres catalanes altre cop i em sento feliç de tenir aquest sentiment. Si miro sis mesos enrere encara no veia el moment de tornar, així que genial, ara ja hi és. I altre cop, com quan vaig decidir aventurar-me a captar diferents perspectives de la vida, estic genial aquí on sóc, a New Zealand. No vull marxar! Però també tinc inquietuds per tornar a les antípodes, que més o menys es on queda Catalunya de New Zealand; i l'enyorança de la meva mare, de meva germana, de la gent és el que em fa tornar. I és la meva mare que fa realitat que torni. Aquest cop, en comptes de venir ella a visitar-me és ella que em finança que vingui jo. Així que aquí demano a tots aquells que se'ls hi hagi dibuixat un mínim de somriure en saber de les meves vacances que si us plau agraïm-li amb lletres enormes com enorme és el detallaçu que té donant-me la oportunitat d'arribar-me no tan sols fins a ella si no fins a tots vosaltres!

GRACIAS MAMIIII!! TE QUIEROOOO!! ERES EL SOL QUE BRILLA EN MI MAR!! Y QUIERO VERTEEEE!!! Y TE VOY A VER PRONTO! :) MUUUAK!
 

divendres, 15 d’abril del 2011

Working Holiday Visa per Nova Zelanda


Ho sé, fa molt que no actualitzo. Fa bastant també que no penso en fer-ho, ja tornarà el moment de dir coses... de moment us passo el link per si algú està interessat, per aquells que viatgem sota el passaport espanyol, 
ara, és el moment

per sol·licitar la working holiday visa. És un visat d'un any (per uns 60€) q et permet entrar i et dona dret a treballar en aquesta meravellosa terra per tal de poder aconseguir calerons per viure aquí. No vull enganyar a ningú, la feina més fàcil d'aconseguir, i és fàcil de trobar-la, és recollint fruita. Depèn de la temporada però hi ha cireres, pomes, peres, kiwis, raïm, etc... però no us oblideu de que sempre s'ha de provar de fer el que t'agrada també, ok?... Si es treballa un mínim de 3 mesos a l'agricultura, és pot ampliar el visat per 3 mesos més per uns 70€.

New Zealand és un país que dona molt per viatjar i no tant per treballar, això segur! Una amiga meva va passar 15 mesos i hi va treballar 4, no està malament, no? Més cosetes, penseu també en que és un país on fa fred! i es veu que bastant! quant més al nord menys, però encara existeix hivern. Ara mateix estem a la tardor i ja va fent rasquilla, però diuen que si tens la roba adequada, no fa fred enlloc!! Un bon sac de dormir, una bona jaqueta, alegria, amistats i a gaudir!!!


Pel VISAT s'ha de tenir màxim 30 anys (inclosos). Un cop acceptat et donen un any per entrar i un cop entres comença a comptar l'any d'estada a New Zealand. Donen 200 places, així que voleu en demanar-la, no dubteu! Us heu de registrar a la pàgina abans per fer-ho més ràpid.


Alé, resum:


WORKING HOLIDAY VISA (Sol·licitud)
http://www.immigration.govt.nz/migrant/stream/work/workingholiday/spainwhs.htm
20 d'abril de 2011, a les 10am a nz, 
Nit del 19 al 20 d'abril, a les 00h d'Espanya

VOLS TO NEW ZEALAND
Chequejeu 
http://www.airasia.com/nz/en/home.html des de Christchurch (South Island NZ) fins a Paris o London (petis aeroports)
http://www.skyscanner.es/ fa un scaneig de moltes companyies i et diu les q et porten allà i a vegades un preu orientatiu. Recomano anar al web de la aero línia.

Ho deixo clar perquè a vegades no hi pensem en el canvi horari, jejje!!


Working Holiday Visa per Nova Zelanda


Ho sé, fa molt que no actualitzo. Fa bastant també que no penso en fer-ho, ja tornarà el moment de dir coses... de moment us passo el link per si algú està interessat, per aquells que viatgem sota el passaport espanyol,
ara, és el moment

per sol·licitar la working holiday visa. És un visat d'un any (per uns 60€) q et permet entrar i et dona dret a treballar en aquesta meravellosa terra per tal de poder aconseguir calerons per viure aquí. No vull enganyar a ningú, la feina més fàcil d'aconseguir, i és fàcil de trobar-la, és recollint fruita. Depèn de la temporada però hi ha cireres, pomes, peres, kiwis, raïm, etc... però no us oblideu de que sempre s'ha de provar de fer el que t'agrada també, ok?... Si es treballa un mínim de 3 mesos a l'agricultura, és pot ampliar el visat per 3 mesos més per uns 70€.

New Zealand és un país que dona molt per viatjar i no tant per treballar, això segur! Una amiga meva va passar 15 mesos i hi va treballar 4, no està malament, no? Més cosetes, penseu també en que és un país on fa fred! i es veu que bastant! quant més al nord menys, però encara existeix hivern. Ara mateix estem a la tardor i ja va fent rasquilla, però diuen que si tens la roba adequada, no fa fred enlloc!! Un bon sac de dormir, una bona jaqueta, alegria, amistats i a gaudir!!!



Pel VISAT s'ha de tenir màxim 30 anys (inclosos). Un cop acceptat et donen un any per entrar i un cop entres comença a comptar l'any d'estada a New Zealand. Donen 200 places, així que voleu en demanar-la, no dubteu! Us heu de registrar a la pàgina abans per fer-ho més ràpid.



Alé, resum:



WORKING HOLIDAY VISA (Sol·licitud)
http://www.immigration.govt.nz/migrant/stream/work/workingholiday/spainwhs.htm
20 d'abril de 2011, a les 10am a nz,
Nit del 19 al 20 d'abril, a les 00h d'Espanya

VOLS TO NEW ZEALAND
Chequejeu
http://www.airasia.com/nz/en/home.html des de Christchurch (South Island NZ) fins a Paris o London (petis aeroports)
http://www.skyscanner.es/ fa un scaneig de moltes companyies i et diu les q et porten allà i a vegades un preu orientatiu. Recomano anar al web de la aero línia.

Ho deixo clar perquè a vegades no hi pensem en el canvi horari, jejje!!

divendres, 28 de gener del 2011

Va de números

Cosa curiosa. A mi m'ho sembla.

Calculant dies he acabat fent un ràpid excel per saber quants dies porto de viatge (la meva càmera petita, que m'ho diu, està a la furgo del Boi justament aquesta nit, jeje! No hay mal que por bien no venga, eh mami! Vamos, que he trobat allò positiu en l'imprevist :)

Pos eso, he fet un excel i he recordat que la mare em va fer adonar-me'n que portava 555 dies d'aventurilla en aquells temps i com que és ràpid fer-ho he fet un, i quin dia serà quan en porti 1111? Uau!! Pos curiosament, serà el 27 de novembre de 2011. El meu aniversari.

Avui començo el 808. Bona nit genteta!

Rápida lectura

(…) “Dios nos tira por ahí y si no nos gusta el lugar empezamos a buscar otro. Estoy seguro de que ustedes buscan el suyo.” (…)

Una sombra ya pronto serás


Osvaldo Soriano

Film recomanation

What dreams may come (1998)
Directed by Vincent Ward. With Robin Williams, Cuba Gooding Jr., Annabella Sciorra


It happen to you also that sometimes the answers arrive in the perfect moment from whatever, as a films for example? Don't give up! and enjoy the film!

dijous, 27 de gener del 2011

Vida de no tan curranta

Avui he acabat de currar. Ha estat l'últim dia de recollir cireres. A partir d'ara a moure'm una miqueta per New Zealand sense gastar gaires calerons. Ara és ara i ara és el final de les cireres. Definitivament han marcat una altra època a la meva vida. Curta però intensa.

El que ve ara com sempre per definir però així a priori marxar dels orchards demà passat. Fer carretera fins deixar al Boi i la Kariin on comencin el treking i jo em quedo amb la furgo d'en Boi. Olé! Uns quatre dies per mi. No sé on, no sé fent què, però allà estaré. Pel sud de la illa sud de New Zealand.

Em sento estranya. De fet ara em sento bé. Potser és el final de treballar, el fer allò que no gaudia s'acabat i ara torna allò divertit. He intentat gaudir del que he fet, i en part ho he aconseguit, però un seguit de coses m'han dificultat la tasca. Fins la última setmana que no he tingut la caravana no he pogut trobar el lloc on relaxar-me i treballar en les meves coses. La relació amb la Kariin, no ha estat fàcil a pesar que totes dues ho hem intentat per la situació que ens obliga. I els dies sense ànims per treballar, fins i tot a vegades compartit amb la resta de la gent, no ajudaven a les raons de perquè estava aquí.

Normalment quan tant s'ajunta que no m'agrada, ho canvio. Hagués marxat més d'un cop però com que necessito els diners ja estava bé on era i el que em donava forces era que tot això tenia una data límit. Han sigut unes setmanes de fer allò que no vull per ara gaudir uns mesos fent allò que vulgui, no està malament l'intercanvi, no? Mmm!! Quina tranquil·litat, a aquesta hora ahir era tard per mi, avui ja no tinc horaris altre cop!

Vida de curranta

Les cireres.
He menjat moltes cireres últimament. Però n'he recollit encara més. Calculant a grosso modo surten que hauré recollit unes 3 tones d'aquest apreciat fruit en el meset que he estat aquí.

És tot un món això de treballar al camp. T'aixeques tan d'hora com el sol, et poses la roba de feina i a pujar escala, moure escala i carregar cireres.

Les cireres han de ser perfectes. Una mínima mesura, d'un bon color i que no estiguin malmeses. Les eines són un arnés, un cubell blau cuadradet molt mono ell per cinc quilos de cireres i l'escala.

Jo he usat guants. El Boi encara no entén com he pogut treballar amb guants, però jo n'estic ben contenta, tot i això tinc els dos dits índex una mica durillos però la resta de la mà perfecte.

Si no plovia o feia massa calor eren jornades de 9 hores. El salari mínim sempre era nostre i si feiem suficients cubells començàvem a cobrar per cubell, a uns 6 dollars normalment.

El temps em passava ràpid quan anava a cubells, però quan la línia de cirers no era bona i anava al salari mínim eren unes hores intenses. Però en acabar teníem la tarda lliure, o més o menys no Boi?

A dins el cubell no s'hauria de trobar de tot, però no sempre es veu ni sempre es vol llençar aquella cirera que tant a costat d'agafar, o no, o simplement és gran i així el cubell va més ràpid... Imagineu-vos, pujada a la escala pillant les cireres de dalt i pam, es cau el rabito, merda, ja no val. Au! Una més a terra però, ja els últims dies, a vegades la deixava a dins el cubell. No és tant dolent, després a la pack house (allà on empaqueten les cireres) hi ha els qui trien i classifiquen les cireres.

Al camp era encantador quan podia escoltar les fulles dels arbres en moure's per ràfegues de suau vent i el cant d'algun que altre ocell enfilada dalt de l'escala. Però no era sovint. Quan estava al camp, no era un silenci maco. El més impactant eren els trets, les sirenes i els sorolls varis per espantar els ocells (una autèntica bogeria de sorolls). No es quedaven lluny els tractors que venien a recollir els cubells plens de cireres i es que senyors, som en temps de collita i així es deixava escoltar amb els recollidors també. Aquelles cireres que cauen als cubells buits quan comencen a omplir-se, clac, clac, clac. Les escales que xoquen entre arbres, punsch! Les cireres dolentes, i algunes de bones, que cauen a terra, pum, pum. El cantussejar d'algun que altre recollidor no massa afí a la música, ioeee, ioeee. I depèn del dia, el xerrar de la gent i molt en xec, hustik lak kkierrettt dubrouno.

Hi ha hagut dies per tot. Dies d'estar les cireres i jo, dies més calmats on era jo en silenci i els meus pensaments, altres simplement per gaudir de la facilitat d'expressió de la meva llengua i altres per riure amb els companys. He tingut dies de música seleccionada, altres de música aleatòria i fins dies d'escoltar algun llibre i tot. També hi hagut espai per tenir petites converses amb autèntic kiwis companys d'arbre. I dies freds, calorosos i plujosos essent possible tot això en una mateixa jornada de feina. I dies. Dies que han passat volant. No em crec que estigui visquen la última hora del 27 de gener de 2011. Em sap greu però no fa gairebé un mes de cap d'any. En serio? Dies.




Visión de mi y de la vidA

(Adaptació d'una carta a la mare reescrita en varis dies)

(...) Esta claro que mi decisión de irme durante un tiempo (o un año como pensaba en un principio) no fue tan solo ésta la razón. Con mis recién 26 años no había viajado demasiado y siendo ese el primer año de soltería, después de casi 10 años con parejas, pues sí, tenía ganas de aventurarme como algunos de mis amigos habían hecho con anterioridad. Tenía ganas de no volver a sentir ese gusanillo de envidia cuando estos amigos volvían y explicaban sus historias. Joo! Yo también quiero hacerlo, pensaba. Y pues eso, aquí estoy, en aventurillas varias. En ese 2008 todo fue bastante rodado y se me brindó la oportunidad de ir ha realizar uno de mis sueños. Y así, con buena relación con la familia, con buenos amigos, con buenas y buenísimas oportunidades de trabajo y siendo feliz en la ciudad que me había acogido por los últimos diez años de mi vida, dí el paso. Y llegó la noche, la noche del 11 al 12 de noviembre de 2008, la última noche de estar en tierras catalanas. Una locura de noche! Haciendo la mochila, acabando de decidir que me llevo y que no, poniendo música en mi ipod, haciendo la maleta con lo que dejaba allí, decidiendo que me voy a poner para el avión, revisando la lonely planet de Tailandia (la guía de viaje) y unas cuantas cosas más que ahora, con la distancia en el tiempo, ya no puedo recordar. Pude dormir una hora antes de que la familia me recogiera, que nervios! Y eso, allí llegaron. Me despedí entre lágrimas de mis compañeros de piso, François, David, Felix y Claudia los cuales me regalaron una foto de todos nosotros y una brújula de 1930 para que sepa volver... Y ya está, al coche. Yo sentada detrás, con mil pensamientos en la cabeza, mirando a la familia que no iba a ver en un tiempo, revisando Barcelona, y nerviosa, nerviosa por ese avión que en unas horas me iba a dejar sola en Bangkok, Thailand. Feliz pero nerviosa. Aeropuerto. Espera. Fotos y despedida. Y crucé el umbral a la aventurilla!

Y ahora, y después de más de dos años de esa última noche y del día de mi partida, puedo decir que en aquel entonces era toda una niña todavía. Inocente e inmadura y de hecho, aquellas fotos del aeropuerto lo demuestran. Todavía tengo que madurar más y todavía conservo parte de inocencia, me gusta tener siempre la niña que fui dentro de mi, pero como persona sé que he crecido. Estos dos años de aventurillas (como me gusta llamarlo) me han dado mucho que aprender. Y me encanta aprender! Y sí, yo lo llamo aprender aunque no sea sentada en una mesa, delante de un profesor y estudiando de libros, aunque libros he leído.

He aprendido mucho de gente y no solo los conocimientos que han compartido conmigo (que han sido muchos) si no también el como es la gente, el como tratar con ellos y es que como dice Andy, que tiene muchos y muy buenos dichos, quiero a la gente, quiero a mi especie. Me encanta la relación con la gente. Me encanta conocer a la persona, saber lo que quiere dar a conocer, descubrir como se siente y en definitiva como es. Siempre hay algo que compartir y es que me encanta compartir todo lo que es posible, desde la espera del tren, hasta la habitación pasando por una comida, el te, una conversación sin profundidad o una larga charla sobre el significado de la vida y del estado de la humanidad. Son personas que forman parte de mi vida, con menos o más intensidad, y después, sobretodo con los últimos, desafortunadamente se van, nos vamos. Personas a las que he cogido cariño. Sí, un cariño que quizás desde la mirada del que no se ha sentido lejos de los suyos, cuesta entender. Un cariño y un aprecio que rápido se crean por eso de que sabemos que no tenemos mucho tiempo para cocer la amistad que podemos brindarnos. De hecho, no he hecho más que seguir los pasos que ya daba en Barcelona. En mi último año allí conocí a mucha gente, había días o noches, porque siempre he sido muy nocturna, que no quería irme a dormir sin haber conocido a alguien nuevo ese día, y siempre lo conseguía. Luego, no siempre yo o ese nuevo amigo teníamos suficiente tiempo para conocernos profundamente. Aquí, en la aventurilla, parece más normal y es más fácil, e incluso a veces más interesante puesto que las personas que puedo conocer tienen diferentes procedencias, culturas e ideales. Estas diferencias entre nosotros abren puertas al conocimiento, a un conocimiento no escrito y no preestablecido.
He aprendido mucho y por supuesto mucho de la cultura asiática, donde he pasado gran parte de la aventurilla y tengo que decir en su favor que es una cultura maravillosa. Para el quien no la conozca lo que se puede ver a primera vista, son las sonrisas que la gente regala sin más, conversaciones abiertas a ser empezadas en cualquier momento, amabilidad y cortesía agradables. Un poquito más cerca de ésta cultura asiática te da la oportunidad de conocer la importante preocupación por el bienestar del prójimo, el dar sin necesidad de pedir, el interés en las relaciones entre la gente, entre el prójimo, el interés en saber del que llega de lejos (perdida ahora en los países occidentales) y una gran importancia de la familia. Como años atrás también en Europa y en Catalunya, las familias son numerosas en su gran mayoría, con muchos hijos. Viven varios miembros de la familia juntos y mostrando una intimidad muy diferente a la que nosotros tenemos.
En parte es todo más compartido y todo es mucho más fácil en esta cultura. Digo en parte porque se comparte la vida, los espacios de la casa, pero el trabajo de cada uno aún está muy determinado por el sexo de la persona. Por ejemplo en el caso de West Papua, las mujeres tienen un papel y los hombres otro. En este punto no estoy totalmente de acuerdo en como hacen las cosas, pero es su manera y es tan correcta como cualquier otra porque es como lo sienten. Interesante estar aquí para entender como funciona y los sentimientos de una parte y de la otra. Los hombres se pueden pasar tranquilamente el día dando un paseo, descansando y haciendo relaciones con los amigos, conocidos y/o familia. La mujeres tienen sus obligaciones, pero, y sobretodo las más mayores, lo hacen con mucha naturalidad. Es lo que se les han inculcado de pequeñas y no entienden de otra cosa. Lo hacen todo sin prisa, se levantan, cocinan, limpian un poco, salen a comprar si es necesario y una vez hecho lo básico, llega el momento de descansar, que también lo tienen. En Papua, donde me pase un mes viviendo (entendiendo viviendo como el acto de vivir y todo lo que comporta) y donde no hay mucha influencia del mundo occidental, te das cuenta de que el descanso es una parte importante del día. Si uno está cansado, a dormir, nadie va a cuestionar el porque, el donde ni el cuando. Simplemente uno está cansado, pues aquí se duerme, el resto, puede esperar. De hecho tienen una palabra en su idioma para decir 'todavia no' sin tener que negar: 'belum'. No diré que son gente con estrés ni mucho menos, saben disfrutar de la vida. Tampoco diré que son los más sabios del mundo, pero son felices disfrutando la vida y eso se ve rápido. No están inmersos en ese mundo donde todo se mueve por el dinero, donde una vida de trabajo satisface. Como personas necesitan comer así que buscan la manera y con tener esto y un poquito, no demasiado más, ya son felices. Tienen la familia y la gente de su alrededor.
Los que lo necesitan tienen su trabajo (dentro o fuera de casa) con más o menos frecuencia, y después de eso, sí, pueden pasarse horas sentados hablando entre ellos y/o pensando en su cosas, un rato durmiendo, comiendo, la ducha y otro día más. Y pues, no me parece tan mal, ¿que tienen que envidiar al famoso y tantas veces soñados países occidentales? ¿El hecho que tengamos la responsabilidad de pasar horas y horas de nuestras vidas trabajando (y orgullosos de ello) que con suerte será en trabajos que nos gusten, para poder pagar pisos, comida excesivamente cara (porque el sistema funciona de tal manera que se puedan elevar los costes) para enriquecer a unos cuantos, a unos terceros, para que al final nos reste algo de nuestro salario y podamos gastarlo en coches, ropa, muebles, viajes y demás bienes y/o accesorios o guardarlo en un banco que nos cobra dinero por tener dinero para enriquecerse a nuestra costa? Pues yo, desde aquí, no envidio ese soñado tipo de vida occidental. El dinero ayuda y el trabajo da dinero.

Así que lo que yo he hecho desde que me fuí de Barna se podría decir que ha sido bastante vida de papuanense. He tenido dinero que me ha ayudado a disfrutar de la vida así que he hecho y todavía hago lo que me interesa, lo que necesito, lo que siento y lo que quiero hacer. Aunque me ha dado bastante de si, parece que el dinero que tenia se iba a acabar así que mi mejor idea para volver a obtenerlo ha sido venirme para New Zealand con la working holiday visa. De momento decisión muy acertada, parece que todo funciona. Estoy, ahora mismo, en la caravana que he alquilado del campamento del huerto donde estoy trabajando recogiendo fruta, cerezas! que era el trabajo que tenia en mente hacer puesto que quiero extender la visa y es necesario trabajar en la huerta y además pensaba que recuperaría mi forma física, estaría bien al aire libre y comiendo mucha fruta, así que estaba contenta con la idea. Ahora, a pocos días de acabarse las cerezas de los árboles, puedo añadir que estoy harta de cherries, de cerezas! Que me siguen gustando y cada día como, pero no puedo máááááás!! aquí y ahora estoy en el principio de dos días y medio de descanso que tengo después de dieciocho días continuados de recoger cerezas! Se agradeeeecen! Hace tiempo que no pensaba en el fin de semana... pero todo bien, ahora ya no duermo en tienda de campaña, duermo en la caravana y se agradeeece también! Me quedan unos pocos días de trabajo por suerte y luego mi idea en New Zealand está por definir. Me voy adaptando a la vida occidental cogiendo la opción de vivir sin demasiado dinero siempre que se puede.

Más de dos años. Viajando. Sabéis que yo ya no lo llamo viajar? Desde ya hace tiempo lo llamo un tipo de vida. Soy lo que se llama una nómada :) Sí, en este tiempo he tenido pensamientos de 'estoy cansada de esta forma de vida' pero cuando pienso en Barcelona, en hacer lo que ya tenía, no puedo encontrarlo más interesante que lo que hago allí donde estoy. Lo único que la vida de allí tiene a los amigos que aquí no están. He tenido suerte y con algunos nos hemos ido encontrando, incluso dos veces, pero todavía me faltáis mucho chicos! Me falta compartir esas risas y esos momentos nuestros. Me falta compartir la vida con vosotros! Que frase más dura me acaba de salir. Es bonita, pero dura porque de momento seguimos nuestras vidas sin compartirlas demasiado. Cualidades del nomadismo supongo. Lo negativo de un total positivo.

Bueno, más o menos a todo esto es donde quería llegar. De mis conocimientos adquiridos, puedo decir que cuanto más sé, más me entristece y me enfada la humanidad y como funciona el mundo que hemos creado como sociedad. Todo lo que ha pasado y todo lo que todavía está pasando! Necesitamos una revolución para cambiar muchas cosas gente. Hace años que en la sociedad se necesitan cambios para mejorar las relaciones entre nuestra especie, que en su gran mayoría no las llevan con facilidad. Espero que llegue pronto, porque todo llega queridos!
Un besazo enorme a todos y a todas y gracias por dedicar estos minutos en leerme.