Vida de curranta

Les cireres.

He menjat moltes cireres últimament. Però n'he recollit encara més. Calculant a grosso modo surten que hauré recollit unes 3 tones d'aquest apreciat fruit en el meset que he estat aquí.

És tot un món això de treballar al camp. T'aixeques tan d'hora com el sol, et poses la roba de feina i a pujar escala, moure escala i carregar cireres.

Les cireres han de ser perfectes. Una mínima mesura, d'un bon color i que no estiguin malmeses. Les eines són un arnés, un cubell blau cuadradet molt mono ell per cinc quilos de cireres i l'escala.

Jo he usat guants. El Boi encara no entén com he pogut treballar amb guants, però jo n'estic ben contenta, tot i això tinc els dos dits índex una mica durillos però la resta de la mà perfecte.

Si no plovia o feia massa calor eren jornades de 9 hores. El salari mínim sempre era nostre i si feiem suficients cubells començàvem a cobrar per cubell, a uns 6 dollars normalment.

El temps em passava ràpid quan anava a cubells, però quan la línia de cirers no era bona i anava al salari mínim eren unes hores intenses. Però en acabar teníem la tarda lliure, o més o menys no Boi?

A dins el cubell no s'hauria de trobar de tot, però no sempre es veu ni sempre es vol llençar aquella cirera que tant a costat d'agafar, o no, o simplement és gran i així el cubell va més ràpid... Imagineu-vos, pujada a la escala pillant les cireres de dalt i pam, es cau el rabito, merda, ja no val. Au! Una més a terra però, ja els últims dies, a vegades la deixava a dins el cubell. No és tant dolent, després a la pack house (allà on empaqueten les cireres) hi ha els qui trien i classifiquen les cireres.

Al camp era encantador quan podia escoltar les fulles dels arbres en moure's per ràfegues de suau vent i el cant d'algun que altre ocell enfilada dalt de l'escala. Però no era sovint. Quan estava al camp, no era un silenci maco. El més impactant eren els trets, les sirenes i els sorolls varis per espantar els ocells (una autèntica bogeria de sorolls). No es quedaven lluny els tractors que venien a recollir els cubells plens de cireres i es que senyors, som en temps de collita i així es deixava escoltar amb els recollidors també. Aquelles cireres que cauen als cubells buits quan comencen a omplir-se, clac, clac, clac. Les escales que xoquen entre arbres, punsch! Les cireres dolentes, i algunes de bones, que cauen a terra, pum, pum. El cantussejar d'algun que altre recollidor no massa afí a la música, ioeee, ioeee. I depèn del dia, el xerrar de la gent i molt en xec, hustik lak kkierrettt dubrouno.

Hi ha hagut dies per tot. Dies d'estar les cireres i jo, dies més calmats on era jo en silenci i els meus pensaments, altres simplement per gaudir de la facilitat d'expressió de la meva llengua i altres per riure amb els companys. He tingut dies de música seleccionada, altres de música aleatòria i fins dies d'escoltar algun llibre i tot. També hi hagut espai per tenir petites converses amb autèntic kiwis companys d'arbre. I dies freds, calorosos i plujosos essent possible tot això en una mateixa jornada de feina. I dies. Dies que han passat volant. No em crec que estigui visquen la última hora del 27 de gener de 2011. Em sap greu però no fa gairebé un mes de cap d'any. En serio? Dies.